Enguany començo una nova etapa, de nou de la mà de l’Antònia Lladonet,
una persona que admiro i que m’ha donat i em dóna l’oportunitat
d’interactuar amb uns estels joves que tenen tota una finestra oberta al
món, encara per descobrir.
La nostra és una relació que recorre la xarxa, esquivant codis binaris,
saltant murs socials, escorcollant racons en recerca d’informació d’una
realitat virtual, fent de la tecnologia una nova forma d’arribar als
cors de qui, bocabadats, miren la pantalla d’un ordinador que en Jobs va
fer que fos personal.
Les relacions socials s’han virtualitzat creixent vertiginosament d’una
manera exponencial i de vegades, pensem que potser tot és irreal, fals.
Però ans al contrari, és una gran oportunitat per a conèixer persones
arreu del món, i fer de les distàncies un cop de ratolí i una combinació
de tecles.
Està clar que l’amistat que tenim l’Antònia i jo, mai hagués estat
possible sense aquesta eina meravellosa que és el facebook. Però no
oblidem, que la culminació de la coneixença entre les persones ha de ser
presencialment, perquè els ulls són el mirall de l’ànima i amb una
mirada, sobren les paraules.
Quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’Antònia fa més de dos anys,
vaig poder refermar la complicitat que havíem adquirit mitjançant la
xarxa i sé que tinc la sort de poder comptar amb la seva amistat
eternament.
Any rere any, m’encoratja en un projecte nou literari. En el curs
actual, li he proposat un canvi. He de confessar que la meva inspiració a
l’hora d’escriure poesia era motivada per la seva estructura curta,
directa i punyent. Tenia una d’aquelles fases en què necessites dir les
coses sense rodeigs, d’una manera impactant i colpidora. Però les
persones, amb la complicitat del senyor temps, anem evolucionant o fins i
tot involucionem cap els nostres inicis, potser una manera de cercar la
nostra puresa d’aquella essència que hem anat mutant amb els anys. I fa
cosa d’un any que vaig començar una nova etapa literària que s’avenia
més a la meva necessitat de crear i inventar històries que
metafòricament amagaven algun fet que m’estava succeint en el moment que
les escrivia.
I per aquesta raó, després de proposar-li a l’Antònia, he pensat canviar
la poesia per la prosa poètica en el projecte que portem aquest any
entre mans i que he titulat LA FINESTRA DE L’ESTEL.
La finestra és un espai obert dins una llar que ens posa en contacte amb
el món exterior, que ens convida a somniar amb aquella llibertat
utòpica, atesa la dependència que tenim els éssers humans quan vivim en
societat.
La finestra és una metàfora de sortida, solució, oportunitat, camí i l’estel és metàfora de llibertat, somni, utopia.
Enceto doncs, aquesta nova etapa, amb els diverquarts nouvinguts al
projecte aniré coneixent poc a poc durant el curs. Els animo des d’aquí a
que deixin anar la seva imaginació, que embolcallin els seus pensaments
amb el somni i la fantasia i que sobretot gaudeixin del què escric.
Ells ara són la meva inspiració.
Benvinguts pecupins del curs 2012-2013. Agafeu-vos que vénen corbes!
Carolina Ibac Verdaguer
7 de novembre del 2012
